U7 | La mobilitat del ciclista urbà
Contràriament al que es pensa habitualment, la bicicleta no és un mitjà de transport perillós o que tingui més risc d’accident que d’altres. Els riscos són inherents a un medi urbà altament motoritzat en què molts vehicles es desplacen a una velocitat superior a la permesa, contravenint normes elementals de trànsit per a la bona convivència. El ciclista urbà, per les pròpies característiques del sistema per on es desplaça, es mou pels carrers amb més atenció que altres usuaris de la via pública.
És a dir, la conducció de l’usuari de la bicicleta és molt més prudent i defensiva, fet que li atorga un avantatge molt significatiu amb relació a altres tipus de conductors. El ciclista, quan fa servir la bicicleta per a moure’s per la ciutat, ha de tenir sempre present que es desplaça en un mitjà de transport, no en un element lúdic. Per tant, respectar i ser respectat han de ser els principis bàsics a tenir sempre en compte.
No obstant això, es recomana als ciclistes optar pels carrers més tranquils i amb menys trànsit, els de prioritat invertida –carrers residencials on les bicicletes i els vianants tenen preferència enfront dels vehicles a motor, que no poden superar mai els 20 km/h–, les zones 10, 20 o 30, on és obligatori que els vehicles no superin aquesta velocitat, i en totes les que hi hagi un carril bicicleta o una vorera amb prou amplària per a transitar sense perjudicar la mobilitat dels vianants.
Pot ser útil dur casc en proves esportives, ja que es corren uns riscos en els que el casc pot ajudar en cas de caiguda però, en canvi, no creiem convenient fer-lo servir d’una manera sistemàtica en els desplaçaments urbans. S’ha de tenir en compte que a la resta d’Europa, on l’ús de la bici és molt més habitual que al nostre país, és estrany veure ciclistes urbans amb casc. D’alguna manera, resta normalitat a un acte –desplaçar-se en bicicleta– que és el més normal del món. S’ha anat demostrant, en els pocs llocs on s’ha implantat l’obligació de dur-lo, que aquesta mesura fa disminuir el nombre de desplaçaments amb bicicleta. De fet, aquest ha estat l’argument principal utilitzat a França per rebutjar el seu ús obligatori.
Ens sembla prioritari buscar les condicions de seguretat adequades (senyalització correcta, infraestructures per a bicicletes, pacificació del trànsit) i no la falsa seguretat de col·locar-nos un casc i relaxar la resta de mesures (atenció contínua, senyalització de maniobres…).
En la present publicació recomanem l’ús del casc en les activitats que comportin algun risc per a la integritat dels alumnes (excursions a paratges naturals, circuits d’habilitat). No obstant això, en la resta d’activitats (educació viària, sortides per la ciutat) recomanem que l’alumne, i els seus pares, decideixin si ha de dur casc.
